Aquestes darreres setmanes són d’aquelles en que no saps ben be on estas, si aqui o alli, dies en que et replanteges situacions i pensaments, dies en que ho veus tot de color blau però de cop ho tornes a veure tot negre.

Són setmanes de dies molt llargs i de nits massa curtes, en que ja dorms poques hores, i a la vegada no pots durmir perquè no aconsegueixes treurete-la del cap, perquè et sorprenen molts plantejaments que dificilment els pots entendre.

Per sort, he trobat amb “La gent normal”, amb “Dona Estrangera”, amb ” Nit freda per ser abril”, amb “No t’enyoro” o amb “Corrandes de la parella estable” entre d’altres una bona via d’escapament.

Sovint, la camí per on corres, canvia, varia, modifica el seu sentit;o fins i tot, a vegades deixa de ser un camí per passar a ser una autopista, o deixa de ser camí per ser tant sols ser una simple “via ferrata”.

Una de les moltes coses bones de casa, és que pots gaudir d’incalculables paisatges que no trobes en molts llocs dels Països Catalans, i un d’ells és la ciutat de Girona.

Escric aquestes ratlles passejant pels carrers de Girona, en una fresca nit d’estiu, desprès d’uns dies de voltar pel país, on el dia a dia ens ha menjat aquelles estones imprescindibles de pensaments interns i externs, que de tant en tant són imprescindibles.

El Pont de pedra de Girona, durant una nit d'estiu

Però que millor, que gaudir d’una passejada solitària i tranquil·la, pels carrers de la ciutat de Girona, on només s’escolta el corrent d’aigua del riu Onyar mentres creues el Pont de pedra, o el soroll d’algun insecte que sobreviu a les seves ultimes nits d’estiu

Que millor que gaudir d’aquestes estones de cel, amb un silenci remugant de pensaments

Ell: Que demanaràs?

Jo:  Un jacki amb cola em sembla, és que cada cop que vinc aqui i demano alguna cosa extranya surto amb un pet de cullons

Ell (al cambrer):  Dons posa’ns dos mohitos si us plau

L’Agost és temps de desconnectar. Un fet que ens fa veure tot des d’una altre perspectiva, i fins i tot, agafar energies per voler fer un pas endavant, tantes com per pensar:

I si ens arrisquem i fem un “All-in” junts?

Algunes de vosaltres ja sabeu la història, alguns altres, potser serà el primer cop que l’escolteu. Com a molts de pobles dels Països Catalans, des de principis de segles fins a l’any 1939, varen existir diferents organitzacions socio-politiques a nivell local molt importants alhora de la dinamització dels diferents pobles del nostre país. Moltes d’aquestes organitzacions, exercien de dinamitzadors de la vida social de la ciutadania del seu poble, organitzant balls per a tots els ciutadans de la població o bè un munt d’activitats dirigides a les socies i socis de la mateixa entitat.

Com a molts de pobles, en el meu, a Blanes, vàren existir dues entitats d’aquest tipus, que encara duren a dia d’avui, i on els seus socis i socies, i la població de Blanes, pot gaudir de les diferents activitats que organitzen. Una d’aquestes entitats és el Centre Catòlic, organització, que va ser durant la primera meitat del S.XX, l’entitat on s’agrupaven els ciutadans de Blanes amb una ideologia Catalanista, de dretes, i profundament catòlica.

 Però a l’altre banda de l’espectre ideològic, hi havia la Casa del Poble de Blanes, una organització Republicana des del 1905 (veure la història completa ), i profundament catalanista des del 1931, que entre els seus socis recollia la classe treballadora de l’època de la Vila de Blanes. La Casa del Poble, no nomès es limitava a fer una funció merament lúdica, ja sigui amb les diferents activitats i jocs que organitzava a l’edifici o al bar de la Casa del Poble, situat en ple Passeig de Mar de Blanes, sinò que disposava d’una altre organització vinculada a la Casa del Poble per estatuts, i que per entendre’ns rapidament, venia a ser una seguretat social per les socies i socis de la Casa del Poble, en que oferia serveis com la venda d’aliments bàsics a les socies i socis, cedia ajuts a les socies i socis que no podien exercir la seva feina per causes diverses, entre d’altres.

Façana de la Cooperativa la Blandense

Presentació del projecte de recuperació de la memòria històrica de la Casa del Poble

La botiga de la Cooperativa la Blandense

La sala de la Casa del Poble en un dels nombrosos actes que s’hi realitzen

Documents històrics de la Casa del Poble

Façana de la Casa del Poble

 Aquesta altre organització vinculada a la Casa del Poble, era la Cooperativa “La Blandense”. Com a la gran majoria d’organitzacions republicanes dels Països Catalans, amb l’ocupació per part de l’exercit franquista dels Països Catalans, els seus membres es van veure obligats a deixar l’activitat social, passar a la clandestinitat, exiliar-se , o bè, ser empresonats pel Govern feixista, i fins i tots alguns d’ells executats. Per altra banda, no cal dir que moltes d’aquestes entitats van veure com el regim Franquista, va expropiar totes les seves propietats, que vàren passar a fer més grans les arques de l’Estat Espanyol.

Malauradament, la Casa del Poble, i per tant, la Cooperativa “La Blandense” varen patir aquesta expropiació per part del Govern Franquista, perdent els tres edificis que eren de la seva propietat; l’edifici del Passeig de Mar, l’edifici de la Muralla, i el forn de pà, edifici situat al carrer Hospital.

D’aquests tres edificis, tant sols un, el del Passeig de Mar ha estat recuperat a mitjans dels anys 90. Això si recuperat, però amb un estat ruinòs, que amb l’esforç de totes les socies i socis actuals de la Casa del Poble, varen ser capaços de rehabilitar, i tornar a posar en funcionament un edifici al servei del poble de Blanes, de forma totalment gratuïta, i que a dia d’avui permet a moltes entitats blanenques utilitzar les seves instal·lacions gratuitament, des de l’Ajuntament de Blanes, que hi celebra els Plens Municipals de forma gratuïta, fins a la Penya Barcelonista o la Colla Sardanista de Blanes, entre moltes altres.

Malauradament, encara queda per recuperar una part del patrimoni de l’entitat, un patrimoni tant important com és l’edifici del carrer Muralla, en que els seus propietaris, una part petita, la Generalitat de Catalunya, i la part més gran, l’Estat Espanyol, no han estat capaços de retornar aquest edifici als verdaders propietaris, els socis i socies de la Casa del Poble de Blanes.

El darrer mes de juliol, el PSC de Blanes, va presentar una moció al ple de l’Ajuntament de Blanes que feia referència a la recuperació de l’edifici de la Cooperativa “la Blandense”. Molts pensareu, que ja està bè que els partits polítics incideixin en els conflictes del passat per tal de fer justícia. Però el fotut del cas, es que la moció, en cap moment volia fer justícia amb el passat, sinò tot el contrari. El PSC de Blanes, juntament amb EUiA, en teoria partits polítics que van ser víctimes, igual que la Casa del Poble, de la dictadura franquista, i que tambè van veure com membres dels seus partits perdien la vida a la guerra, en mans de la dictadura, o bè van ser perseguits i ilegalitzats pel regim; ara, a dia d’avui posen pals a les rodes, perquè les organitzacions republicanes i d’esquerres, puguin fer justicia i recuperar allò que el feixisme ens va robar. I és que la moció en cap moment demanava retornar el patrimoni de la Cooperativa als seus propietaris de sempre, sinò que feia tot el contrari, tancava les portes a que l’organització republicana puguès tornar a recuperar el que era seu.

Per sort, o per aquelles coses de la vida, va ser amb el suport de CiU, del partit d’independents de Blanes, i prepareu-vos, del PP, si, del PP, no m’he equivocat, i d’Esquerra, la moció, no va prosperar.

En definitiva, tot el procès dona que pensar, i deixa veure, com organitzacions, que en el passat, van lluitar juntes sota un mateix bandol, en l’actualitat, els seus membres pasen a voler fer el mateix que vàren fer els enemics dels seus avis o antecessors a la seva organització, eliminar o quedar-se allò que no és seu.

Fes clic per anar a la campanya al Feisbuc per la recuperació de la Cooperativa

Inicio aquesta nova temporada, amb la intenció de recuperar, l’escriptura periòdica al meu bloc, perduda des de ja fa gairebé un any, abduït per la simplicitat d’altres plataformes 2.0 com és el feisbuc.

La passada setmana, vaig tenir l’oportunitat de visitar Irlanda. La visita va servir per acompanyar els companys de l’Ogra Shinn Fein, (les joventuts del Sinn Fein), al Hunger Srtikes Weekend, però tambè, per seguir coneixent, juntament amb la Sara Bailac ( Secretaria de la Dona de les JERC) l’organització amiga d’Ogra Shinn Fein (OSF)

Des de ja fa bastants anys, l’OSF, organitzen un cap de setmana en memòria, dels patriotes republicans que han deixat la seva vida al servei de la pàtria, durant els anys del conflicte que es va viure a Irlanda. Aquest any, era especialment emotiu, ja que coincidia aquest cap de setmana amb el 28è aniversari de la mort dels presos polítics de l’IRA que es van declarar en vaga de fam a la presó.

Amb la Sara, al monument en record a les víctimes republicanes de Tyronne

La “March” en memoria dels morts al Hunger Strike el 1981

Durant la xerrada ” Youth in Struggle”

La vaga de fam, es va iniciar el Març de 1981, com a mesura de pressió perquè el govern de Tatcher escoltes les demandes dels presos politics Irlandesos. A la vaga de fam iniciada per Bobby Sands, aleshores membre de l’IRA, i ex comandant de la mateixa organització, s’hi varen unir altres presos polítics de l’IRA. Durant la vaga de fam, Sands, va ser escollit Membre del Parlament, un fet que va cridar l’atenció de gran part de la premsa internacional, i va donar esperances a que el Govern anglès de Tatcher, realitzes part de les demandes realitzades pel conjunt de presos i que fins el moment, no s’havien complert cap d’elles.

Finalment, desprès de 66 dies en vaga de fam, el Diputat, Bobby Sands, va morir, un fet que va provocar que més de 100.000 persones sortissin als carrers d’Irlanda, durant el seu enterrament. Tot i això, Sands, no va ser l’únic que va deixar la seva vida. Seguint els passos de Sands, 9 presos més, Francis Hughes, Raymond McCreesh, Patsy O’Hara, Joe McDonnell, Martin Hurson, Kevin Lynch, Kieran Doherty, Thomas McElwee i Michael Devine també varen deixar la vida defensant els seus drets i la seva lluita.

A part de tots els homenatges relacionats amb la Hunger Strike del 1981, durant el cap de setmana, varem participar al centenari de la fundació del Fianna Éireann, primer moviment juvenil organitzat que va defensar la lluita Irlandesa i que actualment OSF n’és el seu relleu.

Ja per acabar, varem completar el cap de setmana, amb l’oportunitat de participar en una xerrada “Youth in Struggle”, amb exmembres de l’IRA, del Fianna Éireann i de l’Esquerra Abertzale d’Euskal Herria, on varem exposar els diferents objectius, de les nostres lluites, que dia darrera dia, intentem dur a terme als nostra país, i que de ben segur, un dia no gaire llunyà, en podrem veure els seus fruits.

Desprès de dos anys d’escriure amb el servidor de blogspot, crec que ja arribava l’hora de renovar una mica la imatge del bloc, i aprofitar per emigrar cap a la plataforma blocaire que ofereix wordpress.

La intenció amb aquesta nova imatge és tornar a empendre el camí en l’escriptura de les 4 idees i pensaments que s’em passen pel cap de tant en tant.

En tot cas, espero que ho disfruteu!