Fa unes quantes setmanes, bàsicament des de principis d’estiu, potser un xic més, que tinc la sensació que navego sense rumb, com aquell qui juga a daus amb la intenció de que l’atzar li atorgui una suma de números en que el resultat s’aproximi el més possible, a “Su precio Justo!”, tal i com dirien en aquell conegut programa televisiu.
M’ensumo aquella estranya sensació de que porto mesos acumulant errors que acaben en una mala gestió de projectes i inversions que van més enllà de les darreres jugades i apostes a curt termini.
Per fer-ne un símil un xic més clar, com a mínim per mi, podria ser com si m’hagués cansat de jugar a partides nocturnes de daus al vint-i-u, o de les nits de daus a les barraques de Sant Hilari o de Blanes, en que senzillament acaben sent més aviat curtes. I en canvi, el que si que vull, és alguna que altre partida de Monopoly, d’aquelles que saps quan comences però no quan acabes.
La solució sembla ben fàcil, però com sempre, acabes trobant alguns petits problemes. Perdó, més ben dit interrogants i dubtes.
Interrogants com el de si ella, ella i no qualsevol, voldrà jugar-hi.
Dubtes de si tot és el que un es pensa que és, o simplement són sensacions i perspectives errònies de la partida i de l’entorn.
Interrogants sobre les conseqüències de donar un o dos passos endavant, o senzillament no fer-ne cap.
Dubtes que t’acaben provocant errors de gestió irreparables, i que et fan veure que l’has cagat fent aquella tirada, i que a conseqüència d’això, nomes has fet que treure vint-i-un i t’ha tocat pagar les rondes dels altres.
En resum, que necessito amb qui fer una “partida de Monopoly”.
