Ja fa setmanes que en escoltar el single dels Amics de les Arts, Monsieur Costeau, em va venir al cap un record; record antic, record borrós, però un d’aquells records o sensacions que et queden gravades, bàsicament perquè vaig créixer amb ella cada diumenge de la meva infantesa.
Per aquells qui no ho sabeu, vinc de família de pescadors per part de mare, el meu besavi ja ho era, el meu avi ja ho va ser, i actualment, és el meu oncle qui segueix el “negoci familiar” sortint a pescar cada dia amb el Peret Segon, un catamaran de pesca d’arrastrament que substitueix des de l’any 2005 el Peret, un pesquer de 32 metres amb buc de ferro, innovador en la seva època i que el feia el més gran del port de Blanes.
El Peret l'estiu del 1983 al Port de Blanes (foto de Williem Cornelisse)
Des de que tinc memòria, fins el març del 2003, any que l’Avi ens va deixar, era habitual que cada diumenge ens trobéssim a casa l’Avi de Blanes (els altres són els Avis de Malgrat) tota la família: l’Avi, cosins i cosines, tiets i tietes, la besàvia Quimeta i ja més lluny en la memòria però també present, l’Avia Rosa; en resum que la taula cada diumenge estava a rebentar de gent i de menjar, però pels més petits, també eren plenes d’aventures.
L’Avi Pere vivia a l’últim pis d’un bloc a la primera línia marítima de Blanes, just davant del port, des de on es poden contemplar unes vistes espectaculars de la badia de Blanes, i com si d’un vigilant es tractés, també es podia veure el Peret, ara el Peret Segon, amarrat en el seu lloc de sempre.
El Peret Segon
Com a bons nens i nenes que érem, els diumenges a Cals l’Avis de Blanes eren tota una aventura. Aprofitàvem la sobretaula dels pares per corre pels mil i un amagatalls que amagaven les tres plantes de la casa, ja fossin sota els llits, armaris, balcons. O be fèiem corredisses pels interminables passadissos, o omplíem fulls del despatx de l’avi de pintures de “Plastidecors” a vegades amb més sort que d’altres, ja que de tant en tant queia una bona “bronca “de l’Avia Rosa, que ens posava a tots a lloc.
A part de les aventures infantils, també hi havia les aventures de l’Avi, que com si d’un “viatge fragmentat o d’un fascicle setmanal” es tractes, ens les administrava cada diumenge a la nostra memòria i imaginació.
L’Avi ens parlava d’històries que ens semblaven pròpies “d’aquells móns llunyans” que es trobaven més enllà d’aquell horitzó que es veia des de la terrassa de casa seva, aquella de les vistes espectaculars, i que de petits servia per imaginar les mil i una aventures que podien passar desprès d’aquella línia infinita, on s’acabava el blau de la mar i començava el blau del cel.
L’Avi ens feia veure el seu dia a dia, com la gran aventura infantil, i que sovint et feien venir ganes d’un dia acompanyar-lo i voler “ser part d’una tripulació”, en aquest cas de la seva, la del Peret.
L’Avi, en el seu petit despatx on robàvem els fulls blancs i tot el material necessari per pintar dibuixos sense sentit, també hi tenia un enorme quadre en que s’hi veien dibuixats els mil i un tipus de gambes, escamarlans i crustacis varis, i que de tant en tant, l’Avi ens en parlava, ens explicava d’on eren, on es pescaven i quins eren els que pescava ell a Blanes.
L’avi també m’ensenyava quines eren aquelles que em donava els dies que anàvem al port amb la mare a veure’l arribar, i que jo, com si de pipes es tractessin, em cardava alegrament les gambes acabades de sortir de l’aigua, tot assegut al seu costat al pont del Peret.
Era així de senzill, com l’avi, i de com si ell es tractés del l’home del barret vermell que sortia en alguns dels llibres que tenia en racò perdut a la seva llibreria, que es dedicava a explicar-nos “les espècies per catalogar”,que tenia exposades en aquell quadre, i que jo l’escoltava amb l’entusiasme d’aquell qui està “creuant l’oceà des d’una habitació”.
Per això, escoltar la nova dels Amics de les Arts em fa recordar les aventures de petit a casa els avis de Blanes
