2-    Per quin motiu empreses privades fan regals i donatius a l’Iñaki, en Juan Carlos o en Felipe? Què esperen rebre a canvi?

3-    Per què molts mitjans de comunicació de casa nostra  no parlen de que hi ha empreses del país que han fet donacions a les empreses de l’Iñaki i també a la Fundació d’en Felipe que porta el nom de Fundació Príncep de Girona? Esperem que en aquest cas, no hi hagi el mateix “negoci familiar”, o si?

4-     Per què el President del Barça va participar a una recol·lecta empresarial per renovar un dels iots d’en Juan Carlos segons recollia un diari esportiu ara fa uns mesos?

5-    Quin interès hi ha darrera de les donacions d’empreses i organitzacions com ESADE, la Caixa, Abacus, Freixenet, Caixa de Girona, Cambra de Comerç de Girona, Fundació Gala Salvador Dalí…, a la monarquia del país veí?

6-    Quin lloguer paga la Fundació Príncep de Girona a la UdG per mantenir la seva seu dins el Parc Científic i Tecnològic de la UdG?

En definitiva, potser ja començaria a ser hora que una part del teixit empresarial i institucional del nostre país, enlloc de destinar el seu esperit solidari per finançar i somriure davant de fundacions i organitzacions del país veí d’una dubtable sanitat legal, es dediquin a redireccionar els seus esforços solidaris a entitats catalanes, ja siguin amb finalitats socials, en investigació o en camps com la Solidaritat i el Codesenvolupament, en que en moments de crisis com els d’avui es troben amb greus dificultats per tirar endavant.

En tot cas, i mentre la burgesia Catalana i Empresarial segueixi al servei de la Monarquia “Catalana”, ens haurem de conformar a seguir-nos preguntant, com diria un conegut entrenador amb accent portuguès el “¿Porqué?” de tots aquests assumptes.

En primer lloc, aquest any ha estat un any amb moltes cruïlles i interseccions al llarg del camí. Un fet que ha comportat escollir en molts moments entre dues opcions totalment oposades, entre allò que és teu o allò que és nostre, entre deixar fer o fer, o senzillament en ser-hi o no ser-hi. I sense tenir cap dubte, que allò fet, fet està, sempre et preguntes i si enlloc d’això, hagués fet l’altre cosa…

També ha estat un any d’alegries i de decepcions, pròpies i alienes. Un any amb victòries i derrotes, i de molt pocs empats. Ha estat l’any de la crisi laboral a l’entorn, però al mateix temps de d’alegries merescudes.

Ha estat un any d’humanitat i reaccions humanes noves o que bàsicament no havia parat atenció. Reaccions que han estat bones, però també en molts casos dolentes, decepcionants o com a mínim sorprenents. Reaccions envers a “problemes” i “dificultats” i també reaccions a Problemes i Dificultats.

Però sobretot, si alguna cosa haig de destacar, és que ha estat un any, on el llisto de la valoració ha canviat la seva perspectiva d’un any per l’altre. I sense voler valorar si això és o serà positiu, el temps ho dirà, em quedo amb una frase per aquest 2012, i és que senzillament, #quetinguemsort.

*si, és un post #hippie , pero de tant en tant ja van bè, i més encara quan tenia això abandonat

M’ensumo aquella estranya sensació de que porto mesos acumulant errors que acaben en una mala gestió de projectes i inversions que van més enllà de les darreres jugades i apostes a curt termini.

Per fer-ne un símil un xic més clar, com a mínim per mi, podria ser com si m’hagués cansat de jugar a partides nocturnes de daus al vint-i-u, o de les nits de daus a les barraques de Sant Hilari o de Blanes, en que senzillament acaben sent més aviat curtes. I en canvi, el que si que vull, és alguna que altre partida de Monopoly, d’aquelles que saps quan comences però no quan acabes.

La solució sembla ben fàcil, però com sempre, acabes trobant alguns petits problemes. Perdó, més ben dit interrogants i dubtes.

Interrogants com el de si ella, ella i no qualsevol, voldrà jugar-hi.

Dubtes de si tot és el que un es pensa que és, o simplement són sensacions i perspectives errònies de la partida i de l’entorn.

Interrogants sobre les conseqüències de donar un o dos passos endavant, o senzillament no fer-ne cap.

Dubtes que t’acaben provocant errors de gestió irreparables, i que et fan veure que l’has cagat fent aquella tirada, i que a conseqüència d’això, nomes has fet que treure vint-i-un i t’ha tocat pagar les rondes dels altres.

En resum, que necessito amb qui fer una “partida de Monopoly”.

Si una cosa ha marcat els darrers caps de setmana des del passat mes d’abril fins el 1 de juliol, ha estat el plaer de poder participar en l’organització d’un petit concurs per a músics novells de les Comarques Gironines, el DESTACA’T.

Destaca't 2011

El Destaca’t és una iniciativa impulsada des de les JERC Comarques Gironines i que desprès de tres edicions, en aquesta darrera ha arribat a agrupar més de 40 grups de música d’arreu de les Comarques Gironines, i de mil i un ritmes diferents, des del Hip-Hop, passant pel Pop, el Rock, Metal i mil i una combinacions diferents.

Sovint, el jovent d’arreu, ens trobem amb molts obstacles perquè les nostres idees i projectes artístics, laborals o científics es facin un lloc en el gran aparador social, tancant camins i capacitats sovint innovadores i noves que sorgeixen a base de molt treball de molts joves del nostre país i que sovint mai es reconegut. El Destaca’t neix de la idea d’intentar posar remei a aquests problemes, i a vegades amb més èxit que altres, mica en mica anem fent camí, i això n’és tot un plaer.

La semifinal del Destaca't 2011 a Olot

No és cap secret, i molts sabeu que personalment amb el món de muntar concerts pocs cops m’hi he sentit còmode. El “rotllo” dels catxès, els managers, el “no se si deixar-vos la bateria”, el “Ei que sóc tal artista i vull això això i això”, el “potser no toquem” entre moltes altres perles que molts dels que heu muntat concerts us heu trobat, perdoneu però a mi em patinen.

Per sort el Destaca’t és diferent. I és diferent perquè els “rotllos” anteriors no i són, i senzillament només trobes el desig de que amb la voluntat de totes i tots, la primera vegada, o les primeres oportunitats puguin ser tot un èxit, i si una cosa un no arriba, i arriba l’altre.

I això és possible gràcies als grups, gràcies a la voluntat de molta gent que i destina una petita part del seu temps a fer-lo possible i als diferents col·laboradors del Destaca’t.

Per una banda és possible gràcies a que tots els grups que i participen ho fan de forma “gratuïta” i a canvi d’uns entrepans per sopar i “birres”. Potser més que “gratuïta” seria una mena d’intercanvi, en que el motor i la maquinaria la posa el Destaca’t, i ells, els grups, s’encarreguen de posar-hi la gasolina per fer funcionar tot el mecanisme.

És possible gràcies a que amb l’esforç voluntari de molts militants de les JERC i l’esforç econòmic de les seccions locals i la regional, hem pogut fer fins a 5 concerts de semifinals més un concert de final, donant espai a 30 grups dels més de 40 inscrits a tenir un escenari on tocar i poder donar a conèixer el seu treball.

I finalment, tot això també ha estat possible als col·laboradors, des de l’Acampada Jove, passant per la gent de Catmèdia que ens ha posat baners publicitaris, passant per la gent de FEC Sò&Llum fins a la gent de La Casa de la Música La Mirona de Salt, que ha posat un escenari immillorable per fer la final com és La Mirona.

Imatge de la final del Destaca't 2011 a La Mirona

Ara bè, el millor de tot plegat no deixa de ser l’agraïment, les cares d’alegria dels grups que per primer cop han pujat a dalt d’un escenari, o la satisfacció de veure com grups que han tocat sempre en petits escenaris arriben a un espai com és La Mirona i no s’acaben de creure que ells tocaran allà, i com diu l’anunci: “Cartells promocionals, 200€; Equip de so, 800€ veure un somriure desprès de la primera vegada o les primeres oportunitats, NO TE PREU”

Ara bè, no tot és perfecte, i sempre queden coses per millorar, petits detalls que any darrera any, puguin fer d’aquest petit concurs, un concurs cada cop més seriós, i amb més prestigi. Perquè a més qualitat, més ressò i sobretot més oportunitats per totes i tots aquells joves músics que comencen de les nostres Comarques per tenir un altaveu per fer ressonar el fruit dels seus esforços i trobar més oportunitats.

Qui sap, potser alguna propera edició, algun grup important apadrinarà el concurs, o potser sortiran oportunitats de fer més semifinals, i per tant donar l’oportunitat a més grups, o potser algun dia ens empescarem la forma de que el premi també sigui poder gravar una maqueta… Això mai se sap, però el que si que sabem, és que d’idees no ens en falten, i que amb l’esforç i la generositat de totes i tots, no hi ha res impossible.

P.D: igual que el Destaca’t arreu dels Països Catalans hi ha molts altres música jove’s que treballen amb el mateix esperit

Parcs plens d’arbres
per passar-hi les tardes,
i les estones lliures de dissabte.

Parcs plens d’amagatalls
i de taules de picnic
on hi dinaven cada dia el nostre sandwich.

He tornat a passar per escales d’institus,
que guarden mil i un records,
com el d’aquell primer petò.

Tambè he tornat a passat per aquells arbres i aquella gespa,
on ens hi vam passar moltes tardes i dies de juliol.

Mentre la ciutat ha canviat moltissim,
a excepció els McDonalds,
en el parc tot segueix igual,
com si els anys no haguessin passat.

Pero la veritat,
es que 11 anys desprès,
tot ha canviat.

Pero tot i els anys passats,
I tots els canvis que hem patit,
els records encara persisteixen.

Imatge de l'Acampada a Barcelona el dijous a les 12 de la nit

Per una banda, ahir a la nit vaig tenir la oportunitat de visitar amb la Maria l’ #acampadaBCN i la #CatalanRevolution que s’està duent a terme a la Plaça Catalunya de la Ciutat de Barcelona, i que s’està expandint a diverses ciutats dels Països Catalans, com Girona, Terrassa, València, entre d’altres. I vaig anar a escoltar, i compartir opinions amb la gent que anaves trobant. El missatge general era d’indignació envers el sistema, el sistema econòmic, polític i sindical del nostre país, contra la banca i les grans empreses que ens han conduit fins a aquesta crisi econòmica que ens efecte a tots plegats, i que està fent trontollar les bases del sistema capitalista que ens domina.

Des del meu punt de vista, comparteixo la majoria de les crítiques al sistema que es deien ahir a Plaça Catalunya. I les comparteixo bàsicament perquè ara farà gairebé 7 anys, vaig entrar a una organització política juvenil, perquè creia, i crec que és la millor eina per fer caure l’actual sistema econòmic polític i social, per impulsar-ne un de més just per totes les classes socials del meu país. Al mateix temps crec que aquesta també és la millor eina de construcció nacional per la creació d’un nou estat. I quan parlo de creació d’un nou estat, no nomes em refereixo a la creació de noves fronteres de governabilitat, sinó que també em refereixo a la d’un nou estat, amb un nou model social, polític i econòmic molt diferent a l’actual.

El que si que no comparteixo, és la generalització que se’n fa, aquí i en molts llocs de tot. Ahir no em va agradar sortir de Plaça Catalunya amb la sensació que no m’hi volguessin pel simple fet d’estar treballant (de forma gratuïta i voluntària) des de fa 7 anys utilitzant una eina com és una organització política juvenil per canviar el sistema.

Crec que aquí s’equivoquen. Perquè sincerament crec que tots els sindicats i partits polítics no són el mateix. Sincerament crec que si et mires les formules de governar i d’actuar d’organitzacions i partits com el PSOE, el PP, CiU, CCOO o UGT, estan a anys lluny d’organitzacions i partits com poden la CUP, ICV, Esquerra, les JERC, la Intersindical-CSC, que proposen un canvi de sistema polític econòmic i social en molts i diferents aspectes i cadascun amb les seves particularitats.

Tot i això, segurament ens hem equivocat en molts aspectes des de les organitzacions i partits polítics, però n’estic ben convençut, que en molts altres, formacions i organitzacions com la que en formo part, han aturat els peus a actuacions que de ben segur haurien contribuït a una major desigualtat, incrementant l’abast de l’actual crisi.

I és aquesta diferència, el motiu del qual el 22M votaré, i votaré a una d’aquelles opcions que treballen per un canvi de Govern i de sistema polític, econòmic i social dins un nou estat que reunifiqui la meva nació, els Països Catalans.

En primer lloc votaré aquest diumenge perquè les eleccions municipals són l’espai de la política de proximitat, la política del tu a tu, que queda a anys llums de la política nacional.

En segon lloc aniré a votar perquè la resta també ho farà. I quan dic la resta em refereixo a la gent que votarà a partits majoritaris i de cames tremoloses quan escolten revoltes socials de canvis de sistema. Ells no descansaran, i no tinc gens de ganes de donar el poder als partits que al llarg dels últims anys, han estat els protagonistes dels GAL, casos Millets, Pretories i de tràfic de productes tèxtils a canvi de favors. O que tornin a guanyar els mateixos que han finançat la banca d’aquest país de forma indiscriminada i gratuïta, i que ha estat una de les principals culpables de la crisis econòmica, i de l’agreujament d’aquesta, ofegant econòmicament a la ciutadania d’aquest país i a moltes de les petites i mitjanes empreses que sostenen l’economia de base dels Països Catalans.

Junts per Blanes

I en tercer i últim lloc, aniré a votar perquè crec i formo part d’un projecte municipalista transformador, que agrupa gent ben diversa, d’Esquerra, de Reagrupament, de les JERC i de persones independents. I de motius i exemples no en falten. Al llarg de la última dècada, i una miqueta més, a l’Ajuntament de Blanes s’ha parlat d’una forma diferent. Al llarg dels últims anys, Esquerra Republicana de Catalunya, ha aportat un discurs transformador a l’Ajuntament de Blanes, que ha anat calant mica en mica.

Dic mica en mica, perquè fins ara, la gran majoria de legislatures, l’esquerra independentista d’Esquerra Republicana de Catalunya ha tingut un sol regidor/a dins el consistori municipal, i nomes amb 1 sol representant de 21 possibles, els canvis costen més. Tot i això, hem aconseguit canvis importants, com preservar paratges naturals com el Vilar o la Finca Perpinyà, hem intentat combatre sols contra tota la resta de formacions, la destrucció del paratge del Vilar de Blanes. Hem impulsat i hem donat suport a la creació d’espais de participació ciutadana, com el Consell Local de Joventut, per donar veu i vot a la ciutadania, entre moltes altres coses. I això és una gran garantia.

Per això, aquest diumenge votaré a Junts per Blanes, votaré a Conxita Boldú com a alcaldable. Perquè és l’experiència i la garantia del treball de formigueta. De canviar proporcionalment a la representació obtinguda, el sistema municipal. És la garantia de fer la revolució municipalista, a nivell econòmic, polític i social que necessitem a molts ajuntaments dels Països Catalans.

Imatge de la manifestació del 10J a Barcelona

Finalment, i abans d’acabar una última reflexió. El 10 de juliol passat, va ser el punt clau on la #CatalanRevolution va començar. El 10 de Juliol més d’un milió i mig de persones varem sortir al carrer, exigint més drets polítics, més llibertats col·lectives, exigint el dret a l’autodeterminació per fer front a les retallades de llibertats polítiques del nostre país. Gairebé un any més tard, la #CatalanRevolution es complementa amb milers de persones plantant-se a places de moltes ciutats dels Països Catalans exigint un canvi de sistema econòmic, polític i social. Tot i això, encara hi ha gent que dubte que l’independentisme, és la millor formula de canvi de sistema polític, econòmic i social que necessitem. I jo em pregunto, que més necessiteu per veureu-ho?

tranquilitat

Últimament intento entendre les  coses.

Aquelles que et trobes tot llegint el diari mentre fas un caf.

Però també, aquelles que sovint no surten ni al diari,

ni als teus estats,

ni a cap de les teves piulades,

ni les meves, ni a les de ningú,

perquè te les guardes per a tu mateixa.

Ho intento veure mínimament clar,

però veus com cada cartutx que has cremat,

has hagut de deixar endarrere moltes cosetes i sensacions.

Oportunitats, silencis, paraules, abraçades i esforços.

Petons amargs, petons malvats i petons ensucrats.

Somriures encantadors i llàgrimes de tristor.

Hem escollit papers que eren nous,

hem intentat recuperar papers que ja vam estripar,

i hem escollit papers que ja van ser interpretats,

interpretats per a altres,

i que ells no van saber aprofitar,

tot convençuts que nosaltres, aquest cop,

si que els faríem bé.

Hem intentat semblar més forts del que podíem ser,

i hem intentat ser més dèbils del que érem.

Hem buscat l’equilibri perfecte sense aconseguir-ho,

I sovint ens hem equivocat.

També hem disparat,

i per sort,

moltes de les bales disparades,

han estat imprescindibles.

Però d’altres han estat les últimes i d’altres,

tant sols han estat bales perdudes entre copes i llençols,

o en nits inesperades de Jean-Luc.

Però com totes les bales,

ens agradin més o menys,

un dia o altre les acabes.

I ara, fa uns dies o setmanes,

moltes d’aquestes bales i cartutxos

es van acabar.

Tot i saber que encara en tenim d’amagades

en aquells  racons de casa

o en els nostres amagatalls secrets;

potser ja va sent el moment de canviar-les,

o més ben dit de comprar-ne de noves.

Potser ja va sent hora de deixar-se de jocs,

potser ja és moment de fer un pas,

i escriure noves pàgines que fa temps que no escrius.

Però tot i que vulguis,

i tot i que puguis saber

les possibles pàgines bones,

o les històries encertades,

aquelles que ens faran recuperar noves i bones bales,

sempre queda aquell dubte,

el de saber si ens equivocarem o no,

i de que si podem ser capaços de fer-ho o no.

En primera instància, la reacció va ser de sorpresa i d’incredulitat, un estat que encara dura i que no acabo d’entendre. Aquest cap de setmana he intentat entendre els motius, que poden portar a l’Ajuntament a prendre aquesta decisió, que al meu entendre, porten a dinamitar el festival juvenil de referència de la Festa Major de Blanes.

Aquests dies he intentat pensar-hi de forma imparcial, amb racionalitat, tot i que sempre es fa difícil fer-ho, basicament perquè fa pocs anys, un mateix havia dedicat una petita part del seu temps a tirar endavant des de la Junta de l’Associació de Barrakes, el propi festival, amb les mateixes ganes i il·lusions que ho fa el jovent que en els darrers anys està portant l’Associació de Barrakes, i que és una feina gens fàcil, i sovint, molt poc agraïda.

Però desprès de donar-hi voltes, segueixo sense trobar-hi un argument de pes que justifiqui aquest canvi d’ubicació; fet que em porta a pensar en que la única explicació que li puc trobar, és un càlcul molt fred, i molt arriscat sobre possibles rèdits electorals a curt termini.

Una de les moltes nits al Festival Sa Costa Barrakes de Blanes

Segons l’Ajuntament de Blanes, s’executa aquest canvi a partir del Pacte de Convivència Nocturna signat per l’Ajuntament el 2010.

Ara bè, la convivència en una ciutat, és la suma dels interessos de tothom, i la decisió que s’ha pres, crec que no va a favor dels interessos de tota la ciutadania de Blanes.

Des de que va sorgir la primera polèmica de conflicte entre el veïnat que acull el festival Sa Costa Barrakes, des de l’organització sempre s’han impulsat mesures preventives per que les molèsties als veïns fossin les mínimes possibles. Mesures que al llarg dels anys, han tingut el seu èxit, des de garantir un bon desallotjament del recinte, fins a organitzar formes preventives per no molestar els veïns un cop fora del recinte, fins a regalar piruletes, perquè la gent, enlloc de cridar, es limites a “xupar”.

Per tant, des de sempre, la voluntat d’una part, la voluntat del jovent que organitza el festival, ha estat apostar per la convivència social d’un poble/ciutat com és Blanes.

Per desgràcia, des de divendres aquesta formula de treball conjunt, que sumava per la convivència entre totes les parts es va trencar. L’Ajuntament de Blanes va tirar pel dret, sense consultar a ningú, a excepció de l’Ass. de Veïns del barri afectat. I com he dit abans, el resultat ha estat molt dolent pel Festival Sa Costa Barrakes, i també, pels milers de joves, i les desenes d’entitats que en un moment o altre, hem estat muntant una barraka, o simplement gaudint de la festa.

Ens exilien a les afores de Blanes, en un lloc on la mobilitat brilla per la seva absència. On tothom qui coneix i viu a Blanes, sap que per arribar-hi amb cotxe o transport públic es tardarà hores a causa del col·lapse monumental que provoca l’arribada de desenes de milers de visitants per veure el Festival Internacional de Focs Artificials de Blanes.

Un canvi que segurament provocarà que molts dels visitants que gaudien primer dels Focs i que desprès feien temps gaudint d’algun dels concerts a les Barrakes, fent a la vegada una ajuda involuntaria descongestionar la mobilitat de sortida per tal de fer-la més esglaonada, ja no ho puguin fer.

Un canvi que condemna a que moltes entitats valorin si val la pena pagar els 2000€ que costa muntar una barraka al Festival ( A Fires de Girona costa uns 1500€, i a Figueres no arriba als 1000€), ja que ara potser ja no valdrà la pena, bàsicament perquè tindràs més pèrdues que guanys com aquell qui diu ja que de ben segur l’assistència baixarà de forma espectacular.

Un canvi que suposarà un augment del cost del festival, o el que és el mateix, reduir el pressupost destinat a músics, per augmentar el pressupost destinat a les infraestructures, ja que el realitzar-ho a un espai obert, les típiques barrakes, s’hauran de modificar per mòduls que es puguin tancar, s’hauran de realitzar instal·lacions elèctriques i d’aigua, s’haurà de contractar més personal de seguretat, etc etc etc.

Un canvi que ha suposat passar-se per les parts nobles, les milers de signatures recollides ara fa dues edicions del festival en contra del canvi d’ubicació de les barrakes, signatures que eren de gent jove, de gent no tant jove, de veïns dels Pins, del Centre Vila, de Cala Guidó, de la Plantera, de Quatre Vents. De gent de Convergència, de gent del Partit Popular, del PSC, de ICV, del PdB i d’Esquerra. En definitiva, érem totes i tots gent de Blanes.

Perquè vosaltres us imagineu unes Festes del Tura, on els concerts i la festa no fossin al centre del poble i es fessin a la zona industrial d’Olot per tal de no molestar els veins? O us imagineu que els San Fermín de Pamplona es realitzessin a un camp de futbol, així no tallarien el carrer als veïns? Us imagineu que la Patum de Berga deixes de fer-se a la Plaça, per fer-se en un descampat? Us imagineu unes Fires de Girona que enlloc de fer-se a la Devesa es fessin davant del Media Market? A que no us ho imagineu? Doncs jo tampoc m’imagino el Festival Sa Costa Barrakes ple de gent a la Ciutat Esportiva, perdoneu, però #alguhohaviadedir

I que crec que toca ara?

Primer de tot crec que el que toca es posar-se a disposició de l’Associació de Barraques de Blanes, per deixar a la seva disposició, tot el que necessitin.

En segon lloc, crec que totes i tots ens toca fer una reflexió com a poble. Bàsicament per treballar per la convivència local. Les festes són de i per a tothom. Alguns ens molesta la xaranga o festes de primera hora del mati, a altres les festes de l’hora de la migdiada en ple estiu, o altres els molesten els concerts fins a les 3 de la nit. No fa tants anys, la festa major a molts de pobles i ciutats es caracteritzava perquè era aquella setmana, on tot el poble dormia poc, on tot el poble gaudia, es trobava i compartia instants i moments de convivència, en definitiva, eren unes festes populars. Perquè no gaudim, o deixem gaudir d’una setmana de festa major a la gran majoria de població? Perquè no som un pèl més republicans i pensem com a conjunt i no com a individus?

I tercer i últim, crec que ens toca donar una resposta contundent, plena de seriositat i molt rigorosa, tal com sempre l’hem donat el jovent d’aquesta Vila, posant solucions als problemes que sortien, en base a solucions imaginatives i eficaces. La batalla argumental la tenim guanyada, ara nomes falta guanyar la batalla de la convivència, per tornar fer de la Festa Major, unes festes populars.

Els avis i àvies del meu poble, ara ja desapareguts, i els pares i mares que encara i són, em van ensenyar que a casa hi havia unes formes i maneres de fer que bàsicament consistien en que per molt petits que fóssim, que molts cops ens sentíssim sols, i fóssim els únics en defensar un posicionament, aquest sempre s’havia d’expressar allà on tocava, en els òrgans de decisió, perquè tota idea té dret a ser escoltada, debatuda i esmenada. Un cop els posicionaments són escoltats, debatuts i esmenats, és quan toca decidir el camí que escull el poble.

Aquest funcionament, el del poble “armat” i amb possibilitat d’expressar qualsevol idea per posar-la sobre la taula, crec que ha estat bàsicament la fórmula i la clau de l’èxit. Ha estat la nostra fórmula de la “Coca-Cola” del dia a dia. En la que més d’un cop hem dit que sempre s’ha d’anar sumant diferencies per anar construint aquesta petita Gàl·lia.

Per molt que per forasters i forasteres no sembli veritat, el nostre poble és un poble sense líders, perquè el nostre poble esta format per gairebé uns dos centenars de líders, o com a mínim això és el que jo penso. El meu poble és d’aquells, que per molt que el màxim responsable vulgui decidir A, si la majoria del poble diu B, mai serà A.

El meu poble és un poble conscient que per molt que algun dels de gairebé 200 líders que el formen; la gran majoria d’ells i elles sap que per sobre del seu posicionament particular, sempre hi ha el pensament majoritari. Discutirem allà on toca tot el que faci falta, però que per sortir fora de casa, sempre cal haver près una decisió, si pot ser sempre consensuada, i sinó aquesta decisió, la decisió col·lectiva, acaba sent la decisió majoritària, en que alguns cops uns hi estan d’acord, i altres en contra. Aquest és el nostre ADN.

Som un poble, que pel fet d’haver estat petits, varem aprendre que el millor per un poble sempre és ser un poble unit i combatiu. Som un poble unit pel ja dit, perquè tothom pot expressar el que vol i perquè tots som conscients que les nostres decisions mai haurien de ser individuals, sinó col·lectives. Perquè el individualisme en el meu poble o aquells que actuen pel seu propi interès, sense posar els seus dubtes sobre la taula, per nosaltres és com aquell monarca que vol tenir súbdits, i a casa nostre de monarques i reis nomes n’hi ha tres, i són mags.

Aquest cap de setmana, el nostre país decideix el seu futur, i com en altres ocasions, el meu poble, ha escoltat a tothom qui ha volgut parlar quan tocava, ha escoltat a tothom qui ha volgut parlar tard, ha discutit, ha debatut i ha près una decisió sobre quin camí havíem d’escollir entre totes i tots.

En Ricard, l'Àlex, en Jordi, en Gerard, la Marta, l'Albert, l'Òria i l'Oriol + la Sílvia + l'Anna + l'Isaac

Els motius d’aquesta decisió col·lectiva (la suma majoritària de les opinions) han estat varis. Algunes i alguns no hi troben color entre decidir entre uns o altres. Per alguns la diferència de programes és abismal i no cal ni esmentar la ponència presentada, i alguns altres confiem amb l’experiència de la gent que conforma una de les candidatures, gent com l’Anna, lluitadora incansable al sud, gent com l’Isaac, agafant les regnes al seu poble, com la Marta, amb experiència professional en el seu camp, com en Ricard, un malalt de les relacions amb altres organitzacions, com l’Àlex, una persona que a part de conviure amb ell, té recursos per ensortir-nos en mil i una situacions, com en Jordi, bon coneixedor de la realitat mediambiental i del territori, com la Sílvia, capaç de tirar endavant projectes allà on no hi havia ningú, com en Gerard, una persona que té molt clar, cap a on hem d’anar, com l’Òria, meticulosa i amb la virtut de saber fer molt bè aquelles feines de formigueta tant essencials per nosaltres, com l’Albert, una persona que sap dir les coses clares i contundents i com l’Oriol, un “currante” incansable, amb l’experiència que l’avala, i sobretot, un molt bon noi.

Aquesta ha estat la nostre humil decisió, que erròniament o encertadament hem pres. Per nosaltres, elles i ells, amb major o menor intensitat són semblants a nosaltres, però sobretot, son les millors persones per tirar endavant aquesta organització, per experiència, per capacitats però sobretot per projecte, els i les millors per construïr el present, per guanyar junts el futur.

http://elsamicsdelesarts.cat/2011/03/18/ets-de-jean-luc-o-de-bedbreakfast-den-marc-puig-el-meu-bb35/

Espero que us agradi!

Era un diumenge de gener del 2010 en que tancàvem tot un cap de setmana de feina a l’alberg de Vic havent fet la planificació i preparació d’un any que seria ben llarg, i distret. Acabàvem la tancada de treball just desprès de dinar, i com fan incomprensiblement molts “pixapins” tots els diumenges de l’any, abandonàvem les Comarques i ens disposàvem a fer camí cap a Barcelona, C-17 i avall, que començava de nou la setmana.

De camí a Barcelona feia de copilot a l’Arseni, amb el seu Seat Arosa blanc. Arrenquem, i comença a sonar música a volum baix mentre notes com apareix aquella nyonya de diumenge desprès de dinar, aguditzada pel record de la ressaca de la nit anterior al Pasternak de Vic. Tot i això resisteixes, bàsicament per no fer un lleig al conductor, i que no s’hagi de fer tota la C-17 plena de “pixapins” fent cua tot desesperats mentre tornen cap a la “urbe” catalana. Tot resistint a la son, em fixo en la música que sona i comento amb el company de cotxe:

Jo “- Arseni, qui són aquests que sonen?”

Arseni “– Són els Amics de les Arts”

Jo “– Doncs sonen bè, puja puja.”

Efecte entre mars i les muntanyes al concert del Palau

Unes setmanes més tard, en una conversa de cafè amb dues amigues, i no em pregunteu el com ni el perquè, surt la pregunta “- Tu que ets, més de Jean-Luc o de Bed & Breakfast?” i jo: “- Que? Com?” i elles: – “no ho coneixes? Si home, els amics de les arts…” i jo: “ – Doncs no, però ja els escoltaré quan arribi a casa”

Intrigat per aquestes dues cites en pocs dies, arribo a casa i faig un “googleazo” i busco, “els amics de les arts”. Entro, xafardejo, llegeixo, i sobretot escolto.

Nomes llegint i observant, la primera sensació és molt bona i penso: “Són un grup totalment 2.0, aquest mes de febrer han cardat més de 25 entrades al bloc, i a més a més, et pots descarregar la seva música gratuïtament del seu web”, i ho faig. I es que trobar a dia d’avui, grups de música que sobresurten i que deixen la seva música en lliure accés a la xarxa, perquè la puguis agafar i posar-te-la al teu Ipod, se’n troben ben pocs, i diu molt d’ells.

Un cop llegits i xafardejats els 2.0 dels Amics, combino la música descarregada amb la que sona al seu Myspace. Sonen guais i decideixo que l’endemà, sortint de la feina passaré per la FNAC a comprar el seu CD.

Passen els dies, i descobreixo cançons que parlen de Bola de Drac, de Xauarmas i de futbol, d’animals i de drogues, de cagades reiterades, de nits de sexe, de nits improvisades que podrien però que acaben sense sexe…

A mesura que les escoltes, els i vas posant imatges i situacions, primers símptomes de que t’estàs enganxant a la música i al grup, i que s’ha de començar el tractament quan més aviat millor, anar-los a escoltar en directe.

Una cosa que sembla a primera vista tant fàcil, doncs no ho va ser. Incompatibilitats a l’agenda, o “sold out” van fer que fins el diumenge 9 de maig no hi hagués la possibilitat d’anar de concert dels Amics. El concert era a Badalona, i “Pam!” pluja i suspès. Això ja semblava missió impossible. Segon round, 28 de maig a Mollet. Tot i que el dia va començar amb pluja, a la tarda va sortir el sol, esvaint la mala estrugança i deixant el camí lliure per anar al Jardinet del Casal Cultural de Mollet. El concert era en petit comitè, molt íntim i amb bona companyia, asseguts però entonant les cançons. Una sensació fantàstica, que em feia sortir del concert, amb les ganes de repetir. I així va ser.

El 8 de juliol, de forma improvisada, i aprofitant l’entrada d’un company que va causar baixa laboral per anar al concert, marxem al Poble Espanyol. Els Pets + Els Amics, els Amics + Els Pets, el pla era fantàstic, amenitza’t per l’olor pròxima del 10J, i per la bona companyia d’aquelles dos amigues que el febrer preguntaven: “- Tu que ets, més de Jean-Luc o de Bed & Breakfast?”.

Aquell dia vaig veure l’altre cara de la moneda dels Amics, la del format gran, a peu dret. Concert ni millor, ni pitjor en respecte aquell de Mollet, sinó que totalment diferent. I d’aquí vaig anar passant per diferents concerts dels Amics, des de Olot, fins al 1r Palau de la Música.

Doncs, si, aquest 2010 he descobert els Amics, una descoberta fantàstica, però com tot, i ja acabo, ha deixat desitjos pendents i una resposta:

Desitjos:

-          Aquest 2010 he descobert els Amics de les Arts, i he disfrutat amb La Pegatina, dos estils diferents, però amb moltes coses en comú, gent jove, propera, 2.0 i que deixen descarregar la seva música de forma gratuïta, però que per desgràcia, el cop que més a prop han estat de tocar, ha estat a les Festes del Tura a Olot. Per quan un Amics & Pegatina?

-          Un concert d’ Amics & Manel?

-          Que nomes, de tant en tant, un Jean-Luc no acabi sent un Jean-Luc

-          Que entre Joanic i Verdaguer, la merda no se’ns mengi, que arribi fins a Hospital Sant Pau, i abans d’arribar-hi, t’hagi convençut i t’escapis amb mi.

Resposta:

-          Sóc més de Jean-Luc